Vos deixem un article de l'etern Carles Capdevila , on explica, des de la visió de pare, l'entrada a l'escola de la seua filla.
També s'ha il.lustrat l'article i han creat un vídeo que podeu vore fent clic ACÍ
De segur que les famílies vos sentiu identificades.
Esperem que vos agrade!
--------------------------------------------
L’HORA DE L’ADÉU
Ell té 33 anys. Ella aviat en farà tres. Els trenta anys
d’experiència que els separen marquen les diferències. Ell ha d’inspirar
seguretat, serenor, maduresa, Ella encara té dret a estar nerviosa,
insegura, tremolosa. És lògic que ella, pobreta, tingui por davant del
que no coneix. És natural que ell, tot un adult, sàpiga que no s’acaba
el món, només perquè avui la nena comença el curs i estrena escola.
Ell li ha explicat tot. Que estrenarà una motxilla nova, i unes
tisores, i una bata. Que el pati és tan maco, que la mestra l’estimarà
molt, que jugarà i farà amics, que aprendrà tantes coses, que un dia
anirà a piscina i un altre farà música. Que hi ha dos tobogans, que la
mare l’anirà a recollir a la porta i aniran a berenar juntes, i tornaran
a casa i llegiran el conte de les tres bessones…
Ella ho ha entès tot. Està mentalitzada. Repeteix les frases que li
diu el pare, posa cara de nena il·lusionada i fins i tot arriba a dir:
“Papa, quan tu te’n vagis no ploraré”. Ella ha intuït que calia
tranquil·litzar-lo, donar-li seguretat, perquè deixés de repetir-li cada
cinc minuts que s’ho passaria tan i tan bé.
Ell s’ha aixecat nerviós, amb el cor encongit. Ella també. Ell li
repeteix, d’esma, per pura rutina, que s’ho passarà molt bé, que quina
sort que avui comença l’escola. Ella repeteix, amb ulls tristos, que
està molt contenta, i que quan el papa se’n vagi no plorarà.
Camí de l’escola deixen de parlar-se. I no per voluntat pròpia, sinó
per incapacitat física; tots dos tenen un nus a la gola. Llavors ell li
diu que ja hi són, que allò ja és la porta on cada dia es diran adéu, li
assenyala la nova mestra, els nous companys, li fa una abraçada i li
diu que tot anirà tan bé, i que jugui i que faci amics i dibuixi, i que
la mare ja la recollirà a la tada. Ella, la insegura, la nerviosa, la
tremolosa, intenta dir que sí, però no ho aconsegueix. I es posa a
plorar com mai.
Ell, el madur, el serè, el protector, li fa un petó, l’abraça, li diu
adéu, es gira i, en el moment de trepitjar la vorera del carrer també
es posa a plorar com mai.
Els separen trenta anys d’experiència, pero els uneix una mateixa por i tristesa davant del primer adéu.
CARLES CAPDEVILA (1965-2017)
Text preciós que reflectix eixe sentiment del primer dia. Gràcies per compartir-ho.
ResponElimina